dimecres, 16 de novembre del 2011

Un racismo cotidiano


El jueves, en la sección Cartas de los lectores, Lucero Zamora publicaba una interesantísima. Llevaba por título "Sensibilidad comercial" y decía: "¿Quién escoge el idioma, el cliente o el vendedor? ¿Es en función del aspecto físico del cliente? Soy peruana, hace dieciséis años que vivo en Catalunya y el catalán es mi idioma habitual. Puedo usar desde un vocabulario técnico hasta un registro coloquial sin problema, pero me pregunto qué se tiene que hacer para no tener que cambiar al castellano cuando compro. Alguna vez me he medio quejado, y me han contestado que tanto da un idioma como otro. A mí no me da lo mismo, ya que yo había iniciado la conversación en catalán. A veces se disculpan y cambian de lengua; al fin y al cabo soy yo la clienta. ¿Cómo puede ser que en unos grandes almacenes la señora que está a mi lado sea atendida en catalán y a mí casi me obligan a volver a mi idioma materno? ¿Es posible contratar personal con un sentido del oído más fino, capaz de captar a los pocos segundos el idioma escogido por el cliente? No es un enfoque político. Es un tema comercial. El problema es que se cambia de idioma cuando se habla con un interlocutor que se ve que es extranjero".
Las palabras de Lucero Zamora son excepcionales porque narran una situación habitualísima que las víctimas comentan sólo con los amigos. Muchos catalanohablantes tienen en el cerebro un chip que hace que, en cuanto notan un mínimo acento en la voz de la persona que se les dirige en catalán, cambian inmediatamente de lengua y les hablan en castellano. Creen que es un gesto cortés pero pocas cosas hay tan descorteses hacia alguien como rechazar su interés por expresarse en la lengua del país donde está. Hace un par de años estaba en un bar de mi barrio y entró un chico de veintipocos años. Saludó –"Bon dia"– y pidió a la propietaria "un entrepà de tonyina". Como tenía un ligero acento, no sé si brasileño o portugués, la dueña, catalanohablante, le habló en castellano todo el rato, mientras el cliente –portugués o brasileño– le hablaba catalán a ella, y ella hablaba en catalán al resto de clientes: a todos menos a él. Demencial.

Inconscientemente o no, es una forma rotunda de decirle a alguien: no hagas ningún esfuerzo por hablarme en catalán porque ahora mismo levanto una barrera y te trato y te trataré siempre como forastero no bienvenido.
Deben creer eso les hace quedar como cosmopolitas. Lucero Zamora es peruana, y he visto la misma actitud con amigos ingleses, guineanos, norteamericanos, marroquíes, italianos, rusos... Si les detectan un acento o unos rasgos que consideran forasteros, nada de hablarles en catalán. ¡Faltaría más! De hecho lo que les están diciendo es que no se esfuercen, que a su casa –a la casa íntima de todo ciudadano que es su lengua– no los invitarán nunca. Es, pura y simplemente, racismo.

Font

Disponible a la xarxa un llibre que quantifica el cost de ser espanyols

Quin és el cost de ser espanyol per a un ciutadà de Catalunya? Amb la mirada posada a les imminents eleccions a les Corts espanyoles, Joan Hugué i Rovirosa ha detallat en un llibre la quantificació al detall del preu de formar part de l'Estat espanyol el contingut del qual es pot consultar íntegrament a la xarxa. L'editorial Dux, juntament amb l'autor, han decidit penjar de forma íntegra i gratuïta la públicació a la xarxa amb la voluntat d'ajudar a reflexionar bé el vot davant els comicis del 20N. A banda, l'obra 'El preu de ser espanyol... per a un ciutadà de Catalunya' també es pot adquirir publicada en paper a les llibreries dels Països Catalans. 

dimarts, 25 d’octubre del 2011

L'Exili arriba a Barcelona!!! 13 de Novembre de 2011 18:30 Lluïsos de Gràcia

L'Exili, després de les actuacions Espolla, Portbou, L'Escala, Camallera, La Jonquera, i Torroella de Montgrí, arriba per fi a Barcelona.No dubteu en reenviar aquesta informació a qui pugui interessar, tant per assistir el 13 de novembre o per tal de recomanar-ne la seva programació en alguna altra sala tant a Barcelona com a qualsevol altre població.
Dossier Exili:

http://www.corpaismeu.cat/fitxes/Dossier%20exili.pdf

Exili és un recital de cançons populars d’ahir i d’avui que fa memòria i dóna testimoni de l’èxode de milers de persones abans, durant i després de la Guerra Civil espanyola. Acaba amb un cant a l’esperança, perquè mai
més ningú no sigui forçat a anar-se’n de casa seva i de la seva terra.

La música alterna amb la lectura de dades històriques i de textos poètics relacionats amb els fets. El conjunt s’acompanya d’una videocreació amb imatges documentals de la guerra i paisatges de la terra fronterera per on els exiliats van haver de passar.

Recull de premsa:

http://www.corpaismeu.cat/premsa.htm
http://www.9diari.cat/gent-i-oci/cultura-i-espectacles/5107-exili-un-espectacle-i-un-testimoni-cantata-carrec-del-cor-pais-meu.html
http://www.corpaismeu.cat/fitxes/vangu08042011.pdf
http://www.doopaper.com/pubs/Guaita/revistaguaita09/?p=30

Properes actuacions:

http://www.corpaismeu.cat/agenda.htm

dimarts, 13 de setembre del 2011

Tres ficcions

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 10 de setembre del 2010)
És mentida que al final de l’escolarització tothom parli català i castellà perfectament.  A Catalunya, la majoria de persones parlem un català força dolent, escolaritzats o no. És un català fet d’estructures sintàctiques castellanes, farcit de castellanismes en el vocabulari, parlat amb una quantitat d’errors gramaticals i escrit amb una abundància d’errors ortogràfics que ningú no es permet en castellà. És al carrer, però es veu també en alguns diaris, se sent a les ràdios i als telenotícies, el parlen els polítics, catalanistes o no, (començant per l’Albert Ribera, fill de la immersió, que parla un català pobríssim de pronunciació i  vocabulari, i, en especial, de gramàtica delirant) i s’estén pertot sense que alguns il·lustres escandalitzats per la sentència del Tribunal Suprem semblin massa angoixats. És cert que la immersió ha estés el català a capes socials que n’haguessin quedat al marge i que ha propiciat la comprensió de l’idioma.  També és cert que l’estat de la llengua és natural després de dues generacions de franquisme i d’immigració castellanoparlant en massa. Però no ens enganyem: tenim un problema greu d’exigència a l’escola amb el català, no d’hores lectives.
Segona mentida: a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. Oi tant que n’hi ha: si ets únicament castellanoparlant només te’l trobes quan els teus fills tornen de l’escola i et parlen en catanyol. I mira com la lien. I si ets catalanoparlant, és a dir, bilingüe, el conflicte te’l trobes a la majoria de bars, als jutjats, als hospitals, als serveis de teleoperadors i, molt especialment, a les administracions públiques controlades pel govern central: Policia Nacional, Delegació del Govern, aeroports, Renfe i universitats. Per no parlar del carrer o el pati d’escola, on la intimidació, la ignorància i el complexe d’inferioritat fan canviar d’idioma a molts catalanoparlants.
Tercera mentida: Catalunya és una Comunitat Autònoma amb competències en ensenyament. Catalunya no és una comunitat. En són vàries barrejades, còmplices i adversàries, sense un espai públic propi per decidir els seus conflictes. Catalunya no és autònoma perquè depèn de les decisions de les Corts Espanyoles en la majoria de temes claus, sobretot fiscals, que són els que importen, i dels tribunals espanyols en la resta de temes, resumits en l’Estatut. Com s’ha vist aquests dies, les competències en educació són vàlides sempre que no traspassin certs límits, alguns constitucionals, d’altres psicològics.
Tot això és responsabilitat nostra. La interl·locutòria del TSJC és el resultat de viure en una ficció constant. Espanya ni és ni vol ser un estat plurinacional. I és normal: la majoria d’estats moderns són així. L’autonomia catalana només té sentit si duu a algun lloc, però no és una solució permanent, igual que la immersió. Durarà fins que la majoria d’espanyols se’n cansin, o fins que nosaltres, espanyols del nord-est, volguem pagar el preu de deixar de dependre’n. Feliç diada.

Jordi Graupera

dimarts, 6 de setembre del 2011

Una qüestió de dignitat

Setembre. Torno a desitjar-los bon dia des la contraportada de l'ARA dels dilluns, que té la sort d'ocupar-se de la cara més guanyadora d'aquest país, que és el Barça de Pep Guardiola. Com que aquest cap de setmana no ha actuat, em permeto ocupar-me, excepcionalment, de l'altra cara del país, la de la seva incomoditat existencial, reapareguda amb la sentència del català a l'escola.

Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.

Autoestima també: som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.
Persistència: a vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família. La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès.
Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.
Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votarsí a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE. Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament i ¿ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència. Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)
Fer un pensament: no podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat.
Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.

Antoni Bassas

divendres, 26 d’agost del 2011

Inversions ruïnoses de l'Estat Espanyol

Inversions ruïnoses del Govern. "Parc de la Relaxació" (Torrevieja).

"Parc de la Relaxació" a Torrevieja, un projecte d'un balneari amb forma de cargola del famós arquitecte Toyo Ito abandonat por Foment que va suposar que 1,5 milions d'euros anessin directes a les brosses.



http://www.youtube.com/v/AWB59a_Jk20


Inversions ruïnoses del Govern. "Radials 3 i 5 de Madrid"

4 radials funcionant i encara una en construcció. Amb un cost inicial pronosticat de 248 milions d'euros al final va arribar a costar 1914 milions d'euros.
Actualment totalment desértica.

Els madrilenys no la utilitzen perquè no volen pagar peatges.
Dels 62.000 cotxes diaris que es pronosticaren que l'utilitzarien, només l'utilitzen 14.000.




http://www.youtube.com/v/xDpC1KgqCJY


Inversions ruïnoses del Govern. "Velòdrom Palmaarena"

Creat pel mundial del ciclisme. Va suposar un cost de més de 100 milions d'euros. 90.000 m2 i capacitat de 4.000 persones. Només el marcador va costar 2 milions d'euros. Actualment només es celebren campionats que atreuen un públic màxim de 100 persones.




http://www.youtube.com/v/PfYQqAU7WGU


Inversions ruïnoses del Govern. Exposevilla 1992.

Es construïren 100 pabellons, dels quals només són útils 30. Inversió milionària per la celebració de la Expo de Sevilla de l'any 1992 que actualment està totatalment abandonada i destrossada. Va suposar un benefici per l'empresa Agesa de 6,7 milions d'euros. Es va construir l'estació del TGV just al costat per ordre de Felipe González.



http://www.youtube.com/v/D6IXSAO5JFo

Inversions ruïnoses del Govern. València Copa Amèrica de Vela.

Inversió multimilionària que es va fer per la Copa d'Amèrica de Vela que va suposar un cost de 500 milions d'Euros. Construcció de 15 noves naus abandonades tot l'any i que només s'utilitzen 3 dies a l'any per la celebració del campionat de Fórmula 1.





http://www.youtube.com/v/YSabPF_mI9E

Inversions ruïnoses del Govern.AENA i els seus aeroports fantasmes

Albacete, Burgos, Ciudad Real, Córdoba, Huesca, Murcia, Castellón.
De 48 aeroports 30 són deficitaris
AENA perdrà aquest any 420 milions d'euros.
AENA es el gestionador portuari amb més pèrdues del món.



http://www.youtube.com/v/tTQYIsNs9hg



Inversions ruïnoses del Govern.AVE Toledo-Albacete-Cuenca

Un servei de tren d'alta velocitat entre Toledo, Albacete i Conca que suposava un cost diari de 180.000 Euros. Amb una una mitjana de nou passatgers diaris des de Toledo a Albacete i 7 fins a Conca.
Va ser inaugurat passat 19 de desembre—tenint en compte els 180.000 euros diaris de cost, suposaria fins a data d'avui un cost total de 32 milions d'euros.

Com sempre l'nterès polític espanyol sembla estar darrere de la creació d'un servei clarament deficitari. El propi director general de Viatgers va assenyalar que Renfe va respondre a la demanda dels alcaldes d'aquests municipis, que van convertir el tren d'alta velocitat en un símbol de l'avanç de l'economia regional. De fet, recentment, el secretari de transports d'EUA, Ray LaHood, va viatjar de Madrid a Conca en AVE al costat del Ministre de Foment, José Blanco, en un acte per promocionar el model ferroviari espanyol.

dijous, 7 de juliol del 2011

Unes 200 disposicions imposen l'etiquetatge en castellà a Catalunya

Recorden que la UE fa 13 anys que preveu la possibilitat que els estats obliguin a etiquetar en una llengua oficial · A Catalunya la legislació vigent obliga a etiquetar en castellà tots els productes excepte els tradicionals


La Plataforma per la Llengua ha lamentat que el Parlament Europeu hagi rebutjat votar l'esmena dels eurodiputats catalans al nou reglament sobre els productes alimentaris, una esmena que hagués obert la porta a que "per primer cop des de la dictadura franquista, el castellà pogués deixar de ser obligatori en l'etiquetatge de productes distribuïts a Catalunya". L'entitat recorda que de fet ja fa 14 anys que la Unió Europea preveu la possibilitat que els estats obliguin a etiquetar en una llengua oficial de la Unió. De fet des de la dictadura franquista, l'Estat espanyol "obliga a etiquetar les dades obligatòries dels productes distribuïts a Catalunya -exceptuant els productes tradicionals- en castellà". El 2009 l'Agència Catalana de Consum va imposar 94 multes per no etiquetar en castellà; ho va fer en base a les gairebé 200 disposicions actualment en vigor que obliguen a l'etiquetatge en llengua castellana, fet que ja ha estat denunciat en reiterades ocasions per l'entitat.

La Plataforma considera que amb el nou Codi de consum de Catalunya s'equiparen lingüísticament català i castellà: "gràcies a aquesta normativa, aprovada el 2010 i que preveia un termini d'adaptació que venç precisament el 23 de juliol vinent, el català ara també és obligatori en l'etiquetatge com ho era el castellà". Per això a partir d'aquest 23 de juliol, quan acaba el termini per adaptar-se a la legislació per a tothom, "les dades obligatòries de gairebé tots els productes distribuïts a Catalunya hauran d'estar etiquetades en català i en castellà".

Per tot plegat l'entitat "exigeix a la Generalitat que a partir d'aquesta data, faci acomplir aquesta llei aprovada pel Parlament de Catalunya". El comunicat de la Plataforma també el signa i el subscriu l'Associació en Defensa de l'Etiquetatge en Català (ADEC).

dimecres, 6 de juliol del 2011

La Generalitat només recapta un 3% dels impostos que paguem tots els catalans

Les comunitats autònomes de règim comú són aquelles que no recapten directament ni regulen ni inspeccionen els impostos que paguen els seus ciutadans. Els ingressos que alimenten els pressupostos d'aquestes comunitats provenen, fonamentalment, de la participació en una part de la recaptació d'una cistella d'impostos estatals, que s'anomenen tributs cedits. Catalunya és una comunitat de règim comú, i en els pressupostos que enguany ha presentat el govern d'Artur Mas, el total d'ingressos de la Generalitat procedents d'impostos són de 17.391 milions d'euros.

Cal assenyalar, però, que l'any 2011 els catalans pagarem, aproximadament, cap a 60.000 milions d'euros d'impostos.

La major part de la recaptació prové de les cotitzacions a la seguretat social, amb uns 21.500 milions d'euros, seguida de l'IRPF, amb 16.500 milions, l'IVA, amb 9.500 milions, l'impost de societats, amb 4.500 milions, els impostos sobre consums especials –begudes alcohòliques, tabac, combustibles, electricitat i matriculació de vehicles–, amb cap a 6.000 milions, i altres impostos menors –com l'impost sobre successions i donacions, l'impost sobre transmissions patrimonials, l'impost sobre actes jurídics documentats, la taxa sobre el joc, i de l'impost de matriculació de vehicles, –, amb uns 2.000 milions d'euros.

Només cal fer un simple càlcul per adonar-nos que els 17.391 milions d'euros d'ingressos tributaris del pressupost de la Generalitat equivalen a un ridícul 29% dels 60.000 milions d'euros que els catalans paguem d'impostos. La conclusió és esgarrifosa: de cada 100 euros anuals que paguem d'impostos, només 29 retornen a Catalunya i 71 se'ls queda l'Estat espanyol.

Aquesta situació és insostenible, provoca una necessitat creixent d'endeutament de la Generalitat i fa inviable un estat del benestar amb unes mínimes prestacions de serveis públics.

La Generalitat només recapta directament un 3,3% dels impostos que paguem els catalans. L'Estat espanyol recapta, legisla i inspecciona el 96,7% de la recaptació impositiva de Catalunya i se'n queda el 71%.

Les conseqüències directes d'aquesta situació són clares:

1) Un espoli fiscal d'uns 20.000 milions d'euros anuals –xifra que equival a gairebé el 10% del producte interior brut de Catalunya;

2) Una insuficiència crònica de recursos per part de la Generalitat per poder fer front a les despeses socials bàsiques, cosa que obliga a fer terribles retallades en la despesa pública;

3) Un fre a la recuperació econòmica i a la sortida de la crisi;

4) Un endeutament creixent de la Generalitat

5) Una reducció en el nivell de vida dels catalans.

L'única sortida possible a aquesta situació és que la Generalitat recapti i tingui capacitat normativa sobre tots els impostos que es paguen a Catalunya.

En la meva opinió, això només serà possible si tenim un estat propi.


Doctor en Economia UB - Emili Valdero