dimarts, 13 de setembre del 2011

Tres ficcions

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 10 de setembre del 2010)
És mentida que al final de l’escolarització tothom parli català i castellà perfectament.  A Catalunya, la majoria de persones parlem un català força dolent, escolaritzats o no. És un català fet d’estructures sintàctiques castellanes, farcit de castellanismes en el vocabulari, parlat amb una quantitat d’errors gramaticals i escrit amb una abundància d’errors ortogràfics que ningú no es permet en castellà. És al carrer, però es veu també en alguns diaris, se sent a les ràdios i als telenotícies, el parlen els polítics, catalanistes o no, (començant per l’Albert Ribera, fill de la immersió, que parla un català pobríssim de pronunciació i  vocabulari, i, en especial, de gramàtica delirant) i s’estén pertot sense que alguns il·lustres escandalitzats per la sentència del Tribunal Suprem semblin massa angoixats. És cert que la immersió ha estés el català a capes socials que n’haguessin quedat al marge i que ha propiciat la comprensió de l’idioma.  També és cert que l’estat de la llengua és natural després de dues generacions de franquisme i d’immigració castellanoparlant en massa. Però no ens enganyem: tenim un problema greu d’exigència a l’escola amb el català, no d’hores lectives.
Segona mentida: a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. Oi tant que n’hi ha: si ets únicament castellanoparlant només te’l trobes quan els teus fills tornen de l’escola i et parlen en catanyol. I mira com la lien. I si ets catalanoparlant, és a dir, bilingüe, el conflicte te’l trobes a la majoria de bars, als jutjats, als hospitals, als serveis de teleoperadors i, molt especialment, a les administracions públiques controlades pel govern central: Policia Nacional, Delegació del Govern, aeroports, Renfe i universitats. Per no parlar del carrer o el pati d’escola, on la intimidació, la ignorància i el complexe d’inferioritat fan canviar d’idioma a molts catalanoparlants.
Tercera mentida: Catalunya és una Comunitat Autònoma amb competències en ensenyament. Catalunya no és una comunitat. En són vàries barrejades, còmplices i adversàries, sense un espai públic propi per decidir els seus conflictes. Catalunya no és autònoma perquè depèn de les decisions de les Corts Espanyoles en la majoria de temes claus, sobretot fiscals, que són els que importen, i dels tribunals espanyols en la resta de temes, resumits en l’Estatut. Com s’ha vist aquests dies, les competències en educació són vàlides sempre que no traspassin certs límits, alguns constitucionals, d’altres psicològics.
Tot això és responsabilitat nostra. La interl·locutòria del TSJC és el resultat de viure en una ficció constant. Espanya ni és ni vol ser un estat plurinacional. I és normal: la majoria d’estats moderns són així. L’autonomia catalana només té sentit si duu a algun lloc, però no és una solució permanent, igual que la immersió. Durarà fins que la majoria d’espanyols se’n cansin, o fins que nosaltres, espanyols del nord-est, volguem pagar el preu de deixar de dependre’n. Feliç diada.

Jordi Graupera

dimarts, 6 de setembre del 2011

Una qüestió de dignitat

Setembre. Torno a desitjar-los bon dia des la contraportada de l'ARA dels dilluns, que té la sort d'ocupar-se de la cara més guanyadora d'aquest país, que és el Barça de Pep Guardiola. Com que aquest cap de setmana no ha actuat, em permeto ocupar-me, excepcionalment, de l'altra cara del país, la de la seva incomoditat existencial, reapareguda amb la sentència del català a l'escola.

Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.

Autoestima també: som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.
Persistència: a vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família. La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès.
Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.
Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votarsí a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE. Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament i ¿ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència. Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)
Fer un pensament: no podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat.
Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.

Antoni Bassas