dimarts, 13 de setembre de 2011

Tres ficcions

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 10 de setembre del 2010)
És mentida que al final de l’escolarització tothom parli català i castellà perfectament.  A Catalunya, la majoria de persones parlem un català força dolent, escolaritzats o no. És un català fet d’estructures sintàctiques castellanes, farcit de castellanismes en el vocabulari, parlat amb una quantitat d’errors gramaticals i escrit amb una abundància d’errors ortogràfics que ningú no es permet en castellà. És al carrer, però es veu també en alguns diaris, se sent a les ràdios i als telenotícies, el parlen els polítics, catalanistes o no, (començant per l’Albert Ribera, fill de la immersió, que parla un català pobríssim de pronunciació i  vocabulari, i, en especial, de gramàtica delirant) i s’estén pertot sense que alguns il·lustres escandalitzats per la sentència del Tribunal Suprem semblin massa angoixats. És cert que la immersió ha estés el català a capes socials que n’haguessin quedat al marge i que ha propiciat la comprensió de l’idioma.  També és cert que l’estat de la llengua és natural després de dues generacions de franquisme i d’immigració castellanoparlant en massa. Però no ens enganyem: tenim un problema greu d’exigència a l’escola amb el català, no d’hores lectives.
Segona mentida: a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. Oi tant que n’hi ha: si ets únicament castellanoparlant només te’l trobes quan els teus fills tornen de l’escola i et parlen en catanyol. I mira com la lien. I si ets catalanoparlant, és a dir, bilingüe, el conflicte te’l trobes a la majoria de bars, als jutjats, als hospitals, als serveis de teleoperadors i, molt especialment, a les administracions públiques controlades pel govern central: Policia Nacional, Delegació del Govern, aeroports, Renfe i universitats. Per no parlar del carrer o el pati d’escola, on la intimidació, la ignorància i el complexe d’inferioritat fan canviar d’idioma a molts catalanoparlants.
Tercera mentida: Catalunya és una Comunitat Autònoma amb competències en ensenyament. Catalunya no és una comunitat. En són vàries barrejades, còmplices i adversàries, sense un espai públic propi per decidir els seus conflictes. Catalunya no és autònoma perquè depèn de les decisions de les Corts Espanyoles en la majoria de temes claus, sobretot fiscals, que són els que importen, i dels tribunals espanyols en la resta de temes, resumits en l’Estatut. Com s’ha vist aquests dies, les competències en educació són vàlides sempre que no traspassin certs límits, alguns constitucionals, d’altres psicològics.
Tot això és responsabilitat nostra. La interl·locutòria del TSJC és el resultat de viure en una ficció constant. Espanya ni és ni vol ser un estat plurinacional. I és normal: la majoria d’estats moderns són així. L’autonomia catalana només té sentit si duu a algun lloc, però no és una solució permanent, igual que la immersió. Durarà fins que la majoria d’espanyols se’n cansin, o fins que nosaltres, espanyols del nord-est, volguem pagar el preu de deixar de dependre’n. Feliç diada.

Jordi Graupera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada